[OPINIÓ]
Estem a febrer, però semblaria abril si no fos perquè no plou. Aquests dies les notícies i xarxes van plenes de les manifestacions, bloquejos i marxes que estan organitzant els pagesos arreu d’Europa per tal de reivindicar la crisi en què es troba el sector primari. Un panorama que veiem des de fa temps, i que no fa més que accentuar-se. Algunes persones, entre les quals m’incloc, poden alegrar-se perquè per fi hi ha ‘una marea’ que es mou per canviar les coses, i fer palesa que les coses no funcionen. Però, certament, miro amb incredulitat el què pot venir després de tot això.
Tenim un greu problema de no-viabilitat econòmica del sector primari. No cal ser enginyer aeroespacial per adonar-se que si la producció d’aliments no és viable econòmicament, hi haurà un moment que haurem d’escollir què mantenir, si la producció d’aliments o el model econòmic. I això em remet a una imatge que he vist aquests dies per Twitter amb la consigna ‘Menjarem turistes’. És realment preocupant que els pagesos no puguin mantenir els seus negocis, però em sembla que això només és la punta de l’iceberg. Si comencem a estirar el fil, veurem que el problema ve de lluny i que l’augment dels costos de producció fa tensar més la corda.
Majoritàriament, la nostra alimentació prové de fertilitzants sintètics, principalment nitrogen atmosfèric convertit en amoni a través de processos industrials que utilitzen gas butà com a font d’energia, i aquest comença a ser un bé cada vegada més preuat, per tant, i segons la lògica mercantilista del capital això implica que puja el preu de l’energia, i per consegüent, la dels fertilitzants, i successivament la resta de productes de la cadena de producció, incloent-hi l’aliment. Es podria adobar els camps amb fertilitzants orgànics? sí, però no d’un dia per l’altre, ja que el nostre model productiu industrial ha triat un altre camí, i mentrestant ha desequilibrat els ecosistemes i cicles de nutrients, que en general acaben al mar a causa de l’erosió i la lixiviació de les terres, i per tant no podem accedir a aquests nutrients orgànics sense primer fer un canvi de 180 graus en el model de relació entre societat i ecosistema en general.
De fet, el nostre model agrícola predominant, ja des de fa uns quants segles, és un sistema realment eficient per a produir deserts. Hi ha altres models productius, com l’agricultura regenerativa, que ajuden a la preservació i millora dels sòls i dels ecosistemes, però requereixen de formació i pedagogia, i una sèrie de canvis en la tècnica i maquinària. En la meva opinió, qui pensi que tot això es pot solucionar amb plaques solar o parcs eòlics segurament s’emportarà una desil·lusió, ja que aquestes tecnologies depenen de materials també finits, i són menys eficients en termes de producció d’energia que les fonts que fem servir avui dia. Tinc la sensació que encara el que preval és el turisme i la inversió en complexos hotelers per sobre de tota la resta com conservar i preservar terres fèrtils de conreu.
El més desesperant de tot és que el nostre principal problema és el malbaratament, sigui alimentari, energètic o econòmic. I és que amb una fracció de tot el que consumim podríem viure la mar de bé, satisfent les nostres necessitats bàsiques, que són habitatge, alimentació i vida social. Tenim els coneixements tècnics per fer mil coses que podríem revertir, o com a mínim mitigar, els problemes que afrontem. Podríem captar aigua de pluja que cau a les teulades i emmagatzemar-la per regar parcs i jardins, o hortes públiques properes als nuclis urbans. Podríem reciclar l’aigua dels vàters i les dutxes amb plantes de filtratge d’aigües a través de plantes si féssim servir sabons i lleixius menys agressius. Podríem escalfar part de l’aigua amb plaques solars tèrmiques, que és una tecnologia senzilla i de baix cost. Podríem incentivar l’ocupació prop del lloc de residència, per reduir l’ús de transport. La ja mencionada agricultura regenerativa, o altres models similars, podrien posar-se en pràctica a gran escala amb una fracció del que s’inverteix en equipament militar. Idees n’hi ha a milers, i moltes d’elles són d’una tecnologia molt senzilla i ‘low cost’.
Crec que el principal problema és la cosmovisió que té la nostra societat, més que un problema tècnic a resoldre. De segur que hi haurà tecnologies que ens poden ajudar enormement a solucionar certs problemes concrets, però sense una altra visió del que necessitem per viure, sempre seran plastres per tapar un problema d’arrel. Com es pot solucionar, o quina és aquesta visió? Ni idea, si algú o sap si us plau, que ho digui ben alt. Però amb aquest text vull posar èmfasi en el fet que ens hem de replantejar les coses des de l’arrel, perquè la casa tremola i el que falla són els fonaments.
Nicolau Sentis Vidal (físic i pagès agroecològic d’Argentona)
