Viure o sobreviure ballant. Què ens pot aportar l’economia social i solidària al món de la dansa?
Opinió. En el marc de Brisa Cultural, cicle de cultura transformadora de Coop Maresme 2024
Que la dansa és un sector precari no sobta a ningú. De fet, es repeteix com un mantra lligat a un discurs on prima el sacrifici i la meritocràcia. I és que dedicar-se a la dansa, en qualsevol dels seus àmbits, és un regal del qual s’ha de gaudir obviant, en la majoria dels casos, totes les dificultats. Però qui s’hi dedica, les coneix perfectament i les assumeix amb desesperança davant la impossibilitat de la queixa. Perquè alçar la veu i denunciar certes pràctiques implica perdre la feina en un món feroçment competitiu on la negativa no és més que un intent de resistència contemplat pel sistema. He estat dinamitzant diversos espais de reflexió i debat entorn la dansa, entre ells Dones i identitats dissidents a l’escena urbana (en relació amb els reptes i dificultats de les dones i identitats dissidents en les danses urbanes) i Posar-hi el cos (sobre males praxis en els processos de creació artística). Aquest darrer, liderat per la companyia Miquel Barcelona, sorgia arran de la seva exposició Anatomia d’una professió desconeguda, una instal·lació artística on dotze artistes compartien els seus testimonis en relació amb les males praxis en el món de la dansa i el circ. Com a espectadora la sacsejada era molt forta, especialment en veure que aquelles experiències no eren alienes per la majoria de nosaltres sinó, més aviat, compartides. A Posar-hi el Cos es repetien els mateixos neguits i denúncies: la remuneració irrisòria de les feines que només tenen en compte el producte artístic, la impossibilitat de conciliar davant l’entrega total i sense horaris, el maltractament al cos, l’autoexplotació, la competència asfixiant, els abusos de la institució i especialment la manca de cures en els processos de creació artística. “El fin justifica los medios“, i aquests, fins ara, han estat lliures de tot qüestionament. D’aquestes trobades se’n derivava una necessitat urgent de compartir i col·lectivitzar els malestars per trobar respostes conjuntes. I no és aquesta una de les fites de l’economia solidària? Pot l’economia social i solidària (ESS) ajudar a fer front a la situació que viu el món de la dansa? Com tot a la vida, l’ESS no és una vareta màgica que pugui canviar anys de males pràctiques i abusos, però sí crec que és una fantàstica proposta per repensar i, ara sí, qüestionar tot allò que hem donat per vàlid en aquests anys. Per mi es tracta d’una mena d’horitzó que ajuda a anar prenent decisions més coherents i justes. Treballar des d’aquesta mirada obliga, entre altres aspectes, a generar processos més democràtics a nivell intern, a garantir unes condicions laborals dignes i a posar les cures al centre. El simple fet que una coreògrafa parli amb tu sobre les condicions de la feina com a intèrprets de manera clara, que et paguin les hores que dediques pel festival de final de curs de l’escola on treballes, que estiguis contractada per als espectacles que fas i no t’obliguin a fer factures nominals o que puguis verbalitzar quan una activitat del procés creatiu t’està fent sentir incòmoda ja suposaria un canvi significatiu respecte de la manera de fer actual.
L’ESS planteja una altra manera d’establir relacions dins del sector i ara ens toca a nosaltres, a totes, construir conjuntament aquest camí i aterrar aquests valors en les nostres realitats. Què suposa situar les persones i les cures al centre? Com ha de canviar la manera en què treballem en la dansa per fer sostenible la vida? No hi ha respostes de manual. Hi ha converses incòmodes, hi ha tensió, hi ha dubtes i una voluntat d’avantposar allò que és col·lectiu, que ens travessa a totes, per sobre dels nostres interessos individuals.
“Hi ha converses incòmodes, hi ha tensió, hi ha dubtes i una voluntat d’avantposar allò que és col·lectiu, que ens travessa a totes, per sobre dels nostres interessos individuals”. Sabem cap a on volem anar, tenim eines al nostre abast i ganes de fer les coses d’una altra manera. I sorpresa, hi ha gent que ja ho fa, que viu i no sobreviu en les arts, malgrat totes les dificultats.
Ens passem la vida creant, ara és el moment d’imaginar un altre model per a la nostra professió. Un més just, més sostenible i més il·lusionant.
Sandra Jurado Rey
Median T la Danza
